JACQUES-HENRI LARTIGUE, FOTÒGRAF DEL VERTIGEN

Aquesta fotografia presa per Lartigue durant el Grand Prix de França de l’any 1912, serveix de portada a la majoria d’edicions del llibre de Philipp Blom Años de vértigo. Segons ens explica Blom, el fotògraf va descartar la fotografia: li havia sortit moguda. Quaranta anys més tard serà exposada i el farà famós. No costa gaire trobar part del treball de Lartigue a Internet. He escollit el bloc No disparen al artista per donar una mirada en blanc i negre a aquells anys d’acceleració i, també, de repòs.

DOWNTON ABBEY, LA FI D’UNA ÈPOCA

Aquesta sèrie televisiva d’època retrata perfectament la crisi de l’aristocràcia a Anglaterra  i la repercussió d’aquests canvis en el seu entorn. Cronològicament va de 1912 a 1925 i reflexa fets com l’enfonsament del Titànic, la I Guerra Mundial, la lluita de la dona pel vot i per la incorporació en igualtat en el món del treball, la grip espanyola, la independència irlandesa, etc.

En aquesta pàgina del The New York Times fa un repàs, capítol per capítol, de totes les referències històriques autèntiques que es recullen en l’argument de la sèrie i els acompanya d’enllaços amb articles de l’època del mateix diari. “Downton Abbey” and History: A Look Back 

ELS CAMPEROLS I L’ESTAT A L’OBRA DE CARLO LEVI

Fragment de Cristo se detuvo en Éboli de Carlo LEVI. Traducció de Carlos Manzano. Editorial Gadir, Madrid 2005

     “¿Qué tenían ellos [els camperols] que ver con el Gobierno, con el Poder, con el Estado? El Estado, fuera cual fuese, eran “los de Roma”… y “los de Roma”, ya se sabe, no quieren que nosotros vivamos como cristianos. Existen el granizo, los desprendimientos, la sequía, el paludismo y el Estado. Son males inevitables, han existido siempre y siempre existirán. Nos obligan a matar a las cabras, se nos llevan los muebles de casa y ahora nos mandarán a la guerra. ¡Paciencia!

     Para los campesinos, el Estado resultaba más lejano que el cielo y era más malvado, porque siempre estaba al otro lado. Daba igual cuáles fuesen sus fórmulas políticas, su estructura, sus programas. Los campesinos no los entendían, porque era un lenguaje diferente del suyo y no había en verdad razón alguna para que quisiesen entenderlo. La única defensa posible contra el Estado y contra la propaganda, era la resignación, la misma resignación sorda, sin esperanza de paraíso, que curvaba las espaldas bajo los males de la naturaleza.

[…]  El Estado era una forma del destino, como el viento que quemaba las cosechas y la fiebre que nos roía la sangre.”

EL SUPORT DE LA REVOLTA CONSERVADORA AL  FEIXISME

Richard Overy en el seu llibre El camino hacia la guerra, defensa que la revolta conservadora protagonitzada pels “perdedors de la modernització” va ser una font de suport massiu pels feixistes. En el cas d’Alemanya, després d’haver fracassat en l’intent de guanyar-se els treballadors de les fàbriques es van dirigir cap a la pagesia. Van elaborar un programa fet a mida per allò que aquests volien escoltar i els seus partits van ser absorbits pel moviment nacionalsocialista.

Aquí trobareu una declaració oficial del Partit nazi dirigida a grangers i agricultors. Fixeu-vos en qui carreguen les responsabilitats de tots els mals.

Crida nacionalsocialista a la pagesia alemanya

UN SENS FI DE MOTIUS PER ODIAR-SE

La vida de Ferenc Fejtö, historiador i periodista, serveix a Richard Vinen a “Europa en fragmentos” per il·lustrar el fet que troba més sorprenent de l’Europa d’entreguerres: el sens fi de motius que van descobrir els europeus per odiar-se mútuament.

Pocs són els llibres de Fejtö traduïts al castellà i al català i tots difícils de trobar avui. El més conegut aquí va ser Historia de las democracias populares. La publicació d’aquest llibre li va suposar l’enemistat de Sartre. També han estat traduïts Réquiem por un imperio difunto, amb el subtítol de Historia de la destrucción de Austria-Hungría i Hongria 1956: Socialisme i llibertat.

En motiu de la seva mort el 2008, Lluís Foix, li dedicà un article a La Vanguardia, diari en el que Fejtö va col·laborar en els anys vuitanta i noranta: Fejtö, miserias y grandezas de la Mitteleuropa

Com a contrapunt de la “fortuna” de Fejtö, Vinen parla del també hongarès Arthur Koestler que a l’esclatar la IIGM va ser lliurat pels francesos als alemanys. Potser us interessarà llegir un article de Jesús Aller penjat en el blog Rebelión en el que fa una ressenya de les “Memorias” de Koestler editades en castellà per Lumen “Una vida en el torbellino del siglo XX” Jesús Aller .

LES AVENTURES DEL BON SOLDAT SVEJK

Per l’historiador Julian Jackson el personatge del segle vint no seria el Joseph K de Kafka, sinó el soldat Svejk, de Jaroslav Hasek. Svejk representa la capacitat de la gent per blindar-se davant la política dels estats en el segle dels totalitarismes.

 Amb motiu de la publicació de la primera traducció directa del txec al castellà de l’obra més coneguda de Hasek, Abel Grau va escriure a El País aquest article Svejk, el reverso charlatán de Kafka 

Les il·lustracions de Josef Lada van contribuir de manera absoluta a la popularitat del personatge. En aquesta pàgina de Everything Czech hi ha vàries imatges originals de Lada en blanc i negre.

ELS PROTAGONISTES DE LA HISTÒRIA DEL S XX EN EL S XXI

Oskar Schlinder ha destronat Missak Manouchian.

Enzo Traverso en el pròleg del seu llibre A sangre y fuego. De la guerra civil europea (1914-1945) analitza com la història, en aquest principi del s XXI, ha deixat de girar sobre els protagonistes, vencedors o vençuts, per centrar-se en les víctimes. Els combatents “han perdut la dimensió exemplar, excepte com a model negatiu. Feixistes i antifeixistes són rebutjats de la mateixa manera com a representants d’una època en la que Europa es va enfonsar en el totalitarisme (comunista o nazi). L’única gran causa de la que paga la pena ocupar-se, sembla suggerir la raó post totalitària, no és la política, sinó la humanitària. Oskar Schlinder ha destronat així a  Missak Manouchian […] 

Si s’evoca als combatents és per recalcar que s’equivocaven, que la seva causa ja no té cap significat per els nostres contemporanis i que ara han de reconciliar-se amb els seus enemics”

Un dels exemples que utilitza per refermar les seves paraules és la desfilada del 12 d’octubre de 2004. L’article de Josep Ramoneda Poco más que un desfile hi fa referència.