3. Imperis, nacions i minories

CAIGUDA D’IMPERIS I CREACIÓ DE NOUS ESTATS

Els imperis havien començat la I Guerra Mundial convençuts que aquesta era la seva salvació, que en sortirien reforçats. Anaven errats. La guerra va fer caure tres monarquies – la Romanov, l’Habsburg i la Hohenzollern – i tres imperis. Els tractats de París van dibuixar un nou mapa d’Europa.

La novel·la d’Angel Wagenstein, El pentateuco de Isaacté com a protagonista l’Isaac Blumenfeld que durant la seva vida haurà viscut a cinc pàtries sense moure’s del mateix poble. El seu Kodoletz, a Galitzia, va pertànyer durant la vida del protagonista a l’Imperi Austrohongarès, a Polònia, a l’URSS, al III Reich i de nou a l’URSS.  Aquest fragment és el sermó que fa el rabí, Samuel Bendavid, inseparable d’Isaac, a un grup de jueus que estan esperant que els llicenciïn després de la guerra.

 «Tengo noticias para vosotros. Ya no existe Austrohungría, a ver si entendéis lo que quiere decir esto. Este otoño los maestros de escuela no podrán contar con fluidez la historia de nuestro gran imperio, sino que van a tartamudear cada vez que tengan que enseñar a los alumnos por dónde pasan exactamente las fronteras entre Hungría y Checoslovaquia, o explicarles la razón secreta o si, de hecho, ha habido razón alguna para que Eslovenia, Bosnia y Herzegovina, Croacia y Montenegro hayan pasado del puñetero imperio de los Habsburgo al de los Karageorgevich. Los maestros rusos de geografía tendrán que perder la costumbre de  hablar de Polonia como de “nuestros territorios occidentales”. En los países del Báltico van a bajar las banderas de Rusia, porque hasta los propios rusos están embrollados en largas discusiones sobre si su bandera ha de ser roja o tricolor. Los viejos profesores se estrujarán la sesera cuando les pregunten a qué Estado pertenecen el Tirol meridional, Dobrudzha, Siebenbürgen o Galitzia, o en qué país viven los moldavos o los finlandeses. La historia, cual hábil croupier, ha barajado los naipes y los ha repartido una vez más. Todo empieza de nuevo, se reinicia el juego, las apuestas se han hecho y está por ver quién tiene escondido el as en la manga, a quién le tocará un póquer de damas y a quién un triste siete. Es una ley natural: los fuertes se comen a los débiles, pero su apetito suele ser demasiado grande para su capacidad digestiva, por eso les dan diarreas y ardores que se curan con revoluciones. Estas últimas crean el caos y del caos nacen mundos nuevos; ojalá el mundo de mañana nos salga menos cagado que el de ahora. Así, hasta el próximo reparto de los naipes, o sea, hasta la próxima guerra. Ésta no va a tardar, los dientes del dragón de la revancha ya están sembrados en el fértil suelo de Europa y darán una buena cosecha, creedme. Sabbat shalom, muchachos. ¡Idos en paz a vuestras casas!».

Si et ve de gust llegir les primeres pàgines del llibre, ara ho pots fer a través d’aquest enllaç.

UN NOU MAPA D’EUROPA

En aquesta pàgina de businessinsider.com es pot veure un mapa animat sobre els canvis de fronteres després dels tractats de París.

EL GENOCIDI ARMENI

El poble armeni pertany al bressol de la humanitat. La seva història és coetània a les civilitzacions més antigues del món, l’egípcia, l’assíria, la babilònica… i com elles es veurà desplaçada per nous pobles. La seva desgràcia més gran és la seva situació geopolítica. “El destí no va poder col·locar la seva pàtria en un lloc més desventurat”; voltada per poderosos imperis afamats de terres i de poder; amb una envejable frontera natural al nord: les mars Negra i Càspia i el Caucas… el somni de qualsevol emperador. Si la seva situació geogràfica és delicada, només cal afegir que és un poble cristià, el primer del món que ho va ser de manera oficial.

El poble armeni serà envaït i destruït múltiples vegades. “Armènia s’ha convertit en la pàtria del dolor” va escriure un historiador armeni de l’Edat Mitjana. La pitjor entre les pitjors experiències, però, que els va tocar viure va ser el genocidi de 1915. (Text redactat a partir de les pàgines 53-63 del llibre de Ryszard Kapuscinski, El Imperio. Editat per Anagrama, col·lecció Compactos-Anagrama)

Us aconsello aquest article de la historiadora Eugènia Pagès publicat a La lamentable, Cent anys del genocidi armeni (1915-2015). També és molt interessant l’article de Joan B. Culla publicat a l’Ara El crim que inspirà Hitler. Fa un paral·lelisme entre l’holocaust i el genocida armeni, desmontant la tesi oficial turca de que no va haver-hi la voluntat d’aniquilar un poble.

Un altre manera d’aproximar-nos al genocidi és a partir de la memòria. Aquest enllaç us portarà a un programa de la televisió argentina Canal Metro Historias para contar dedicat a Pedro Tateosian, fill de dos supervivents de la massacre i que explica l’experiència dels seus pares.

I des de la literatura, animeu-vos a llegir Els quaranta dies del Musa Dagh. Mentre agafeu forces podeu trobar una reproducció del capítol cinquè de la primera part de la novel·la al Tast editorial que en ofereix Vilaweb. Aquest fragment recull el dialeg de la trobada entre el pator protestant Lepsius i Enver Paixà. Esgarrifós.

L’època de Franz Werfel (Adolf Hitler: «qui se’n recorda, del genocidi armeni?»)

El testimoni literari més important de la massacre i la resistència armènia va trigar divuit anys en arribar. L’any 1933 va publicar-se per primera vegada Els quaranta dies del Musa Dagh en una editorial vienesa. Tal i com resa la nota de l’autor que inicia la novel·la: «Aquesta obra es va concebre el març de l’any 1929 durant una estada a Damasc. La imatge deplorable d’uns infants pròfugs, mutilats i afamegats que treballaven en una fàbrica de catifes va ser l’estímul decisiu per desenterrar de l’oblit el destí inconcebible del poble armeni (…)». Werfel, amic de Kafka i Max Brod, admirat per Karl Kraus, va iniciar aleshores unes lectures de la seva obra arreu d’Alemanya, donant a conèixer la tragèdia i resistència armènia. La seva obra va conèixer un èxit immediat. L’any 1934 l’obra es traduïa als Estats Units, i el seu èxit esdevingué mundial. El febrer del mateix any, però, el setmanari de les SS Das Schwarze Korps va denunciar l’obra i, finalment, va ser segrestada com la resta d’obres de Werfel i tants altres escriptors jueus. De la mateixa manera, el govern turc va aconseguir, l’any 1935, que la productora Metro Goldwin Mayer tirés enrere el projecte de fer-ne una pel·lícula en la que havia de participar Clark Gable. Però va ser massa tard. El llibre ja circulava arreu del món.

L’historiador Yair Auron escriu: «els lectors d’aquesta extraordinària novel·la trobaran difícil de creure que fos escrita abans de l’Holocaust.» En efecte, Els quaranta dies de Musa Dagh actua com una esfereïdora profecia de la barbàrie que s’abatria sobre Europa i el poble jueu. Supervivents dels guetos de Varsòvia i Białystok recordaven que el llibre passava de mà en mà i era llegit amb avidesa darrere els murs. Al registre d’una de les reunions que precediren l’alçament del gueto Białystok s’hi pot llegir que Els quaranta dies… va ser utilitzat com una guia per a la resistència: «Només ens queda una cosa: organitzar la resistència col·lectiva en el gueto, a qualsevol preu, que el gueto sigui el nostre “Musa Dagh”, per així escriure un capítol orgullós de Białystok jueu i el nostre moviment en la història». En els registres de la biblioteca del gueto de Vílnius es demostra que Els quaranta dies… va ser el llibre amb més popular entre els lectors del gueto.

L’any 1938, Werfel i la seva dona Alma Mahler van fugir d’Alemanya cap a Sanary-sur-mer. L’any 1940, perseguits per la Gestapo, van creuar els Pirineus amb Heinrich Mann. Va morir l’any 1945 a Beverly Hills.

Fonts: «The Forty Days of Musa Dagh» (Wikypedia, Eng.) / «Lessons Not Learned? The Yazidis and the Armenians of Musa Dagh» (The Huffington Post, Jess Olson) / «Algú se’n recorda de l’extermini armeni»? (Ara, Manuel Forcano)”

Text copiat del blog d’Edicions 1984.

LA CATÀSTROFE

Els refugiats de l’Àsia Menor que van arribar a Lesbos fugint de Turquia el 1922. / GETTY

Ernest Hemingway va cobrir com a corresponsal la guerra entre Grècia i Turquia  pel Toronto Star. Va escriure vint articles. Entre molts altres fets, va ser testimoni de l’incendi d’Esmirna i del terror que van viure els darrers refugiats grecs en el port d’aquesta ciutat. D’aquesta experiència en va escriure un relat que trobareu a la pàgina 23 d’aquest recull publicat per la Universidad Nacional Autónoma de México En el muelle de Esmirna

2. La I GM com a acceleradora de la crisi

Fotograma The Broken Lullaby

Ernst Lubitsch ens regala la millor introducció possible al tema. Els dos primers minuts de la seva pel·lícula The Broken Lullaby (1932) són senzillament meravellosos. No es poden dir més coses en menys temps. A “La guerra (no) ha terminado” de Manuel J. Lombardo podeu llegir una crítica de l’únic drama de Lubitsch i gaudir d’uns quants fotogrames de l’inici de la pel·lícula.

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL: L’ENTERRAMENT DEL SEGLE XIX

Enzo Traverso

L’historiador italià, Enzo Traverso s’ha especialitzat en la descripció, l’anàlisi i la interpretació de les barbàries del segle passat. La I Guerra Mundial obre la porta d’Europa a aquesta barbàrie.

L’any 2002 va fer una conferència a CCCB. En trobareu un abstracte en el següent enllaç Memoria y conflicto. Las violencias del siglo XX 

COM ÉS REBUDA LA GUERRA?

L’inici de la guerra va anar acompanyat d’un atac força generalitzat de xovinisme, d’alegria, d’alliberament, fins i tot de fraternitat. Stefan Zweig, malgrat sentir aversió cap a la guerra, diu, va quedar captivat per la reacció dels seus conciutadans i ens la descriu en el seu darrer llibre El món d’ahir. Memòries d’un europeu,  “Les primeres hores de la guerra”

El mite de “l’experiència d’agost” ha estat molt difós, però recull una part de les reaccions, aquelles que afavorien la propaganda de guerra. Si es llegeix la crònica de Gaziel per La Vanguardia feta el mateix dissabte 1 d’agost de 1914, l’entuasiasme queda molt esvaït. La movilización

LA GUERRA “INDUSTRIALITZADA” JA HAVIA ESTAT PREVISTA

Abans del 14 s’havia escrit molt sobre aquella guerra que havia de venir. Llibres de ficció i estudis des del punt de vista militar. Entre aquests últims hi havia molta ficció perquè “les il·lusions sobre la guerra que s’apropava van ser compartides per tots” diu Marc Ferro. Però sempre hi ha excepcions i algunes persones que van pensar i escriure sobre la guerra havien tingut molt clar que seria “una guerra mundial de proporcions sense precedents”. Aquest és el cas del polonès  Ivan Bloch F. Engels

CONTRA LA GUERRA

Només una minoria d’europeus es va manifestar obertament contra la guerra des del començament. Entre ells, Karl Kraus a Viena, Bertrand Russell a Londres, Henri Barbusse i Romain Rolland a París, Antonio Gramsci a Turí i Rosa Luxemburg a Berlín.

Rosa Luxemburg

Rosa Luxemburg va entendre les manifestacions de l’inici de la guerra, no com un esclat de joia, sinó com una onada d’histèria col·lectiva. Podem conèixer la seva vida i trajectòria política en aquesta completíssima pàgina.

Si voleu aprofundir en els seus arguments contra la guerra podeu trobar-los en el seu assaig La crisis de la socialdemocracia alemana, conegut també com a “fulletó” Junius.

HISTÒRIA FICCIÓ O “I SI…”

Poques pel·lícules podem penjar al blog. De moment em deixa posar-vos l’enllaç amb un curt de Paolo Ameli que va guanyar l’any 2003 el premi David di Donatello i un Globus d’or. Només dura 12 minuts. Cap comentari sobre el contingut abans que la veieu Rosso fango .

Hauria canviat la història?

PARÍS, 1919

Woodrow Wilson va venir a París disposat a fer d’àrbitre. Havia presentat els seus famosos Catorze Punts al Congrés americà un any abans de la Conferència, el gener de 1918. A Europa van generar moltes esperances. L’enllaç us portarà a una entrada del blog de Sàpiens portat per Vicente Moreno “Ciències Socials en xarxa” on trobareu els 14 punts.

LA CONFERÈNCIA DE PARÍS I LA II GUERRA MUNDIAL

Margaret MacMillan en el seu llibre París, 1919 manté que fer responsables els negociadors i els acords signats a París de tots els mals dels anys vint i trenta i de l’esclat de la II GM representa donar-los més importància de la que realment van tenir. Al mateix temps aquesta deducció de “culpabilitat” significa no tenir present les decisions que es van prendre o deixar de prendre entre 1919 i 1939.

Naturalment les coses haurien estat diferents, SI Alemanya hagués patit una derrota total de debò. O SI Estats Units hagués estat tan poderós després de la primera guerra mundial com ho va ser després de la segona… i s’hagués mostrat disposada a utilitzar el seu poder. SI Gran Bretanya i França no haguessin quedat debilitades per la guerra… o si ho haguessin estat tant que Estats Units s’hagués vist obligat a intervenir. SI Àustria-Hongria no hagués desaparegut. SI els seus estats successors no s’haguessin barallat entre ells. SI la Xina no hagués estat tant dèbil. SI el Japó hagués estat més segur d’ell mateix. SI els estats haguessin acceptat una Societat de les Nacions amb poders reals. SI la devastació del món hagués estat tan gran que hagués sorgit la disponibilitat de pensar en una nova manera de dirigir les relacions internacionals. Malgrat tot, els negociadors van haver d’ocupar-se de la realitat i no del que hauria pogut ser. Es van haver de fer front a qüestions enormes i difícils. Com poden contenir-se les passions irracionals del nacionalisme o la religió abans de que provoquin danys? Com podem bandejar la guerra? Encara ens fem aquestes preguntes” (pàg 605)

(Els SIs en majúscula no són seus)

Arguments no li falten, però molts historiadors no són tan indulgents com MacMillan a l’hora de valorar els tractats de pau.

ELL TAMBÉ HI ERA…

Nguyen Ai Quoc, un estudiant vietnamita, que estava treballant al Ritz com a mosso de cuina. Us sonarà més pel nom que se’l conegué més tard, Ho Chi Minh. Com a representant dels patriotes annamites va enviar a la delegació americana de la Conferència una petició d’independència pel seu país. No van rebre cap resposta.

Trobareu una referència a aquest fet a la pàgina The Most Famous Hotels in The World, 1919: Ho Chi Minh in Paris

LA VENJANÇA DELS SERFS

Aprofitant el centenari de la revolució russa, Julián Casanova, historiador prolífic i rigorós, va escriure un llibre breu sintetitzant la complexitat d’aquells esdeveniments. Ens parla “d’un calidoscopi de revolucions” que va fer que el poder passés en menys d’un any d’una autocràcia tradicional als revolucionaris marxistes. Us aconsello la lectura completa del llibre, però si voleu abans en podeu fer un tast. L’editorial Crítica sovint posa el primer capítol dels seus llibres a disposició del públic, aquest és el cas de “La venganza de los siervos”, Una autocracia anquilosada