Ernst Lubitsch ens regala la millor introducció possible al tema. Els dos primers minuts de la seva pel·lícula The Broken Lullaby (1932) són senzillament meravellosos. No es poden dir més coses en menys temps. A “La guerra (no) ha terminado” de Manuel J. Lombardo podeu llegir una crítica de l’únic drama de Lubitsch i gaudir d’uns quants fotogrames de l’inici de la pel·lícula.

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL: L’ENTERRAMENT DEL SEGLE XIX

L’historiador italià, Enzo Traverso s’ha especialitzat en la descripció, l’anàlisi i la interpretació de les barbàries del segle passat. La I Guerra Mundial obre la porta d’Europa a aquesta barbàrie.

L’any 2002 va fer una conferència a CCCB. En trobareu un abstracte en el següent enllaç Memoria y conflicto. Las violencias del siglo XX 

COM ÉS REBUDA LA GUERRA?

L’inici de la guerra va anar acompanyat d’un atac força generalitzat de xovinisme, d’alegria, d’alliberament, fins i tot de fraternitat. Stefan Zweig, malgrat sentir aversió cap a la guerra, diu, va quedar captivat per la reacció dels seus conciutadans i ens la descriu en el seu darrer llibre El món d’ahir. Memòries d’un europeu,  “Les primeres hores de la guerra”

El mite de “l’experiència d’agost” ha estat molt difós, però recull una part de les reaccions, aquelles que afavorien la propaganda de guerra. Si es llegeix la crònica de Gaziel per La Vanguardia feta el mateix dissabte 1 d’agost de 1914, l’entuasiasme queda molt esvaït. La movilización

LA GUERRA “INDUSTRIALITZADA” JA HAVIA ESTAT PREVISTA

Abans del 14 s’havia escrit molt sobre aquella guerra que havia de venir. Llibres de ficció i estudis des del punt de vista militar. Entre aquests últims hi havia molta ficció perquè “les il·lusions sobre la guerra que s’apropava van ser compartides per tots” diu Marc Ferro. Però sempre hi ha excepcions i algunes persones que van pensar i escriure sobre la guerra havien tingut molt clar que seria “una guerra mundial de proporcions sense precedents”. Aquest és el cas del polonès  Ivan Bloch i F. Engels

CONTRA LA GUERRA

Només una minoria d’europeus es va manifestar obertament contra la guerra des del començament. Entre ells, Karl Kraus a Viena, Bertrand Russell a Londres, Henri Barbusse i Romain Rolland a París, Antonio Gramsci a Turí i Rosa Luxemburg a Berlín.

Rosa Luxemburg va entendre les manifestacions de l’inici de la guerra, no com un esclat de joia, sinó com una onada d’histèria col·lectiva. Podem conèixer la seva vida i trajectòria política en aquesta completíssima pàgina.

Si voleu aprofundir en els seus arguments contra la guerra podeu trobar-los en el seu assaig La crisis de la socialdemocracia alemana, conegut també com a “fulletó” Junius.

HISTÒRIA FICCIÓ O “I SI…”

Poques pel·lícules podem penjar al blog. De moment em deixa posar-vos l’enllaç amb un curt de Paolo Ameli que va guanyar l’any 2003 el premi David di Donatello i un Globus d’or. Només dura 12 minuts. Cap comentari sobre el contingut abans que la veieu Rosso fango .

Hauria canviat la història?

PARÍS, 1919

Woodrow Wilson va venir a París disposat a fer d’àrbitre. Havia presentat els seus famosos “Catorze Punts“ al Congrés americà un any abans de la Conferència, el gener de 1918. A Europa van generar moltes esperances. L’enllaç us portarà a una entrada del blog de Sàpiens portat per Vicente Moreno “Ciències Socials en xarxa” on trobareu els 14 punts.

LA CONFERÈNCIA DE PARÍS I LA II GUERRA MUNDIAL

Margaret MacMillan en el seu llibre París, 1919 manté que fer responsables els negociadors i els acords signats a París de tots els mals dels anys vint i trenta i de l’esclat de la II GM representa donar-los més importància de la que realment van tenir. Al mateix temps aquesta deducció de “culpabilitat” significa no tenir present les decisions que es van prendre o deixar de prendre entre 1919 i 1939.

“Naturalment les coses haurien estat diferents, SI Alemanya hagués patit una derrota total de debò. O SI Estats Units hagués estat tan poderós després de la primera guerra mundial com ho va ser després de la segona… i s’hagués mostrat disposada a utilitzar el seu poder. SI Gran Bretanya i França no haguessin quedat debilitades per la guerra… o si ho haguessin estat tant que Estats Units s’hagués vist obligat a intervenir. SI Àustria-Hongria no hagués desaparegut. SI els seus estats successors no s’haguessin barallat entre ells. SI la Xina no hagués estat tant dèbil. SI el Japó hagués estat més segur d’ell mateix. SI els estats haguessin acceptat una Societat de les Nacions amb poders reals. SI la devastació del món hagués estat tan gran que hagués sorgit la disponibilitat de pensar en una nova manera de dirigir les relacions internacionals. Malgrat tot, els negociadors van haver d’ocupar-se de la realitat i no del que hauria pogut ser. Es van haver de fer front a qüestions enormes i difícils. Com poden contenir-se les passions irracionals del nacionalisme o la religió abans de que provoquin danys? Com podem bandejar la guerra? Encara ens fem aquestes preguntes” (pàg 605)

(Els SIs en majúscula no són seus)

Arguments no li falten, però molts historiadors no són tan indulgents com MacMillan a l’hora de valorar els tractats de pau.

ELL TAMBÉ HI ERA…

Nguyen Ai Quoc, un estudiant vietnamita, que estava treballant al Ritz com a mosso de cuina. Us sonarà més pel nom que se’l conegué més tard, Ho Chi Minh. Com a representant dels patriotes annamites va enviar a la delegació americana de la Conferència una petició d’independència pel seu país. No van rebre cap resposta.

Trobareu una referència a aquest fet a la pàgina The Most Famous Hotels in The World, 1919: Ho Chi Minh in Paris

LA VENJANÇA DELS SERFS

Aprofitant el centenari de la revolució russa, Julián Casanova, historiador prolífic i rigorós, va escriure un llibre breu sintetitzant la complexitat d’aquells esdeveniments. Ens parla “d’un calidoscopi de revolucions” que va fer que el poder passés en menys d’un any d’una autocràcia tradicional als revolucionaris marxistes. Us aconsello la lectura completa del llibre, però si voleu abans en podeu fer un tast. L’editorial Crítica sovint posa el primer capítol dels seus llibres a disposició del públic, aquest és el cas de “La venganza de los siervos”, Una autocracia anquilosada