3. Imperis, nacions i minories

CAIGUDA D’IMPERIS I CREACIÓ DE NOUS ESTATS

Els imperis havien començat la I Guerra Mundial convençuts que aquesta era la seva salvació, que en sortirien reforçats. Anaven errats. La guerra va fer caure tres monarquies – la Romanov, l’Habsburg i la Hohenzollern – i tres imperis. Els tractats de París van dibuixar un nou mapa d’Europa.

La novel·la d’Angel Wagenstein, El pentateuco de Isaacté com a protagonista l’Isaac Blumenfeld que durant la seva vida haurà viscut a cinc pàtries sense moure’s del mateix poble. El seu Kodoletz, a Galitzia, va pertànyer durant la vida del protagonista a l’Imperi Austrohongarès, a Polònia, a l’URSS, al III Reich i de nou a l’URSS.  Aquest fragment és el sermó que fa el rabí, Samuel Bendavid, inseparable d’Isaac, a un grup de jueus que estan esperant que els llicenciïn després de la guerra.

 «Tengo noticias para vosotros. Ya no existe Austrohungría, a ver si entendéis lo que quiere decir esto. Este otoño los maestros de escuela no podrán contar con fluidez la historia de nuestro gran imperio, sino que van a tartamudear cada vez que tengan que enseñar a los alumnos por dónde pasan exactamente las fronteras entre Hungría y Checoslovaquia, o explicarles la razón secreta o si, de hecho, ha habido razón alguna para que Eslovenia, Bosnia y Herzegovina, Croacia y Montenegro hayan pasado del puñetero imperio de los Habsburgo al de los Karageorgevich. Los maestros rusos de geografía tendrán que perder la costumbre de  hablar de Polonia como de “nuestros territorios occidentales”. En los países del Báltico van a bajar las banderas de Rusia, porque hasta los propios rusos están embrollados en largas discusiones sobre si su bandera ha de ser roja o tricolor. Los viejos profesores se estrujarán la sesera cuando les pregunten a qué Estado pertenecen el Tirol meridional, Dobrudzha, Siebenbürgen o Galitzia, o en qué país viven los moldavos o los finlandeses. La historia, cual hábil croupier, ha barajado los naipes y los ha repartido una vez más. Todo empieza de nuevo, se reinicia el juego, las apuestas se han hecho y está por ver quién tiene escondido el as en la manga, a quién le tocará un póquer de damas y a quién un triste siete. Es una ley natural: los fuertes se comen a los débiles, pero su apetito suele ser demasiado grande para su capacidad digestiva, por eso les dan diarreas y ardores que se curan con revoluciones. Estas últimas crean el caos y del caos nacen mundos nuevos; ojalá el mundo de mañana nos salga menos cagado que el de ahora. Así, hasta el próximo reparto de los naipes, o sea, hasta la próxima guerra. Ésta no va a tardar, los dientes del dragón de la revancha ya están sembrados en el fértil suelo de Europa y darán una buena cosecha, creedme. Sabbat shalom, muchachos. ¡Idos en paz a vuestras casas!».

Si et ve de gust llegir les primeres pàgines del llibre, ara ho pots fer a través d’aquest enllaç.

UN NOU MAPA D’EUROPA

En aquesta pàgina de businessinsider.com es pot veure un mapa animat sobre els canvis de fronteres després dels tractats de París.

EL GENOCIDI ARMENI

El poble armeni pertany al bressol de la humanitat. La seva història és coetània a les civilitzacions més antigues del món, l’egípcia, l’assíria, la babilònica… i com elles es veurà desplaçada per nous pobles. La seva desgràcia més gran és la seva situació geopolítica. “El destí no va poder col·locar la seva pàtria en un lloc més desventurat”; voltada per poderosos imperis afamats de terres i de poder; amb una envejable frontera natural al nord: les mars Negra i Càspia i el Caucas… el somni de qualsevol emperador. Si la seva situació geogràfica és delicada, només cal afegir que és un poble cristià, el primer del món que ho va ser de manera oficial.

El poble armeni serà envaït i destruït múltiples vegades. “Armènia s’ha convertit en la pàtria del dolor” va escriure un historiador armeni de l’Edat Mitjana. La pitjor entre les pitjors experiències, però, que els va tocar viure va ser el genocidi de 1915. (Text redactat a partir de les pàgines 53-63 del llibre de Ryszard Kapuscinski, El Imperio. Editat per Anagrama, col·lecció Compactos-Anagrama)

Us aconsello aquest article de la historiadora Eugènia Pagès publicat a La lamentable, Cent anys del genocidi armeni (1915-2015). També és molt interessant l’article de Joan B. Culla publicat a l’Ara El crim que inspirà Hitler. Fa un paral·lelisme entre l’holocaust i el genocida armeni, desmontant la tesi oficial turca de que no va haver-hi la voluntat d’aniquilar un poble.

Un altre manera d’aproximar-nos al genocidi és a partir de la memòria. Aquest enllaç us portarà a un programa de la televisió argentina Canal Metro Historias para contar dedicat a Pedro Tateosian, fill de dos supervivents de la massacre i que explica l’experiència dels seus pares.

I des de la literatura, animeu-vos a llegir Els quaranta dies del Musa Dagh. Mentre agafeu forces podeu trobar una reproducció del capítol cinquè de la primera part de la novel·la al Tast editorial que en ofereix Vilaweb. Aquest fragment recull el dialeg de la trobada entre el pator protestant Lepsius i Enver Paixà. Esgarrifós.

L’època de Franz Werfel (Adolf Hitler: «qui se’n recorda, del genocidi armeni?»)

El testimoni literari més important de la massacre i la resistència armènia va trigar divuit anys en arribar. L’any 1933 va publicar-se per primera vegada Els quaranta dies del Musa Dagh en una editorial vienesa. Tal i com resa la nota de l’autor que inicia la novel·la: «Aquesta obra es va concebre el març de l’any 1929 durant una estada a Damasc. La imatge deplorable d’uns infants pròfugs, mutilats i afamegats que treballaven en una fàbrica de catifes va ser l’estímul decisiu per desenterrar de l’oblit el destí inconcebible del poble armeni (…)». Werfel, amic de Kafka i Max Brod, admirat per Karl Kraus, va iniciar aleshores unes lectures de la seva obra arreu d’Alemanya, donant a conèixer la tragèdia i resistència armènia. La seva obra va conèixer un èxit immediat. L’any 1934 l’obra es traduïa als Estats Units, i el seu èxit esdevingué mundial. El febrer del mateix any, però, el setmanari de les SS Das Schwarze Korps va denunciar l’obra i, finalment, va ser segrestada com la resta d’obres de Werfel i tants altres escriptors jueus. De la mateixa manera, el govern turc va aconseguir, l’any 1935, que la productora Metro Goldwin Mayer tirés enrere el projecte de fer-ne una pel·lícula en la que havia de participar Clark Gable. Però va ser massa tard. El llibre ja circulava arreu del món.

L’historiador Yair Auron escriu: «els lectors d’aquesta extraordinària novel·la trobaran difícil de creure que fos escrita abans de l’Holocaust.» En efecte, Els quaranta dies de Musa Dagh actua com una esfereïdora profecia de la barbàrie que s’abatria sobre Europa i el poble jueu. Supervivents dels guetos de Varsòvia i Białystok recordaven que el llibre passava de mà en mà i era llegit amb avidesa darrere els murs. Al registre d’una de les reunions que precediren l’alçament del gueto Białystok s’hi pot llegir que Els quaranta dies… va ser utilitzat com una guia per a la resistència: «Només ens queda una cosa: organitzar la resistència col·lectiva en el gueto, a qualsevol preu, que el gueto sigui el nostre “Musa Dagh”, per així escriure un capítol orgullós de Białystok jueu i el nostre moviment en la història». En els registres de la biblioteca del gueto de Vílnius es demostra que Els quaranta dies… va ser el llibre amb més popular entre els lectors del gueto.

L’any 1938, Werfel i la seva dona Alma Mahler van fugir d’Alemanya cap a Sanary-sur-mer. L’any 1940, perseguits per la Gestapo, van creuar els Pirineus amb Heinrich Mann. Va morir l’any 1945 a Beverly Hills.

Fonts: «The Forty Days of Musa Dagh» (Wikypedia, Eng.) / «Lessons Not Learned? The Yazidis and the Armenians of Musa Dagh» (The Huffington Post, Jess Olson) / «Algú se’n recorda de l’extermini armeni»? (Ara, Manuel Forcano)”

Text copiat del blog d’Edicions 1984.

LA CATÀSTROFE

Els refugiats de l’Àsia Menor que van arribar a Lesbos fugint de Turquia el 1922. / GETTY

Ernest Hemingway va cobrir com a corresponsal la guerra entre Grècia i Turquia  pel Toronto Star. Va escriure vint articles. Entre molts altres fets, va ser testimoni de l’incendi d’Esmirna i del terror que van viure els darrers refugiats grecs en el port d’aquesta ciutat. D’aquesta experiència en va escriure un relat que trobareu a la pàgina 23 d’aquest recull publicat per la Universidad Nacional Autónoma de México En el muelle de Esmirna