5. Democràcia i dictadura

Els canvis de règim polític entre 1917 i 1939 van ser constants. Després de la Gran Guerra es produeix la liquidació dels vells règims; amb els tractats de París “s’entronitza” la democràcia parlamentària i a partir dels anys 20, sobretot a la dècada dels trenta, les democràcies són substituïdes per règims autoritaris.

EL FINAL DE LA GUERRA COM A “TRIOMF BURGÈS”

Mazower qualifica els canvis de després de la guerra com un “triomf burgès“:  “En aquel momento de “triunfo burgués” el “ancien régime” quedó finalmente derrocado; sultanes, pachás, emperadores y duques se vieron reducidos a la impotencia. Antes de la Primera Guerra Mundial sólo existían en Europa tres repúblicas. Cuando concluyó 1918, eran trece. “A los ojos de un Wilson, un Lloyd George, un Clemenceau, un Masaryk, un Benes, un Venizelos -escribió un comentarista francés-, la huida del káiser Guillermo y la partida del emperador Carlos completaban la fuga de Luís XVI… 1918 era una especie de 1792 europeo

L’emperador Carles en el front de l’est. Osterreichische Nationalbibliothek

Stefan Zweig va coincidir amb el darrer emperador d’Àustria quan aquest enfilava el camí cap a l’exili. Carles havia succeït Francesc Josep, el seu oncle, el novembre de 1916. Per Zweig aquell moment representava el final d’un món. I aquest només era el primer dels canvis! Aquí teniu un fragment del capítol “Retorn a Àustria” del llibre “El món d’ahir”. Retorn a Àustria. L’exili de l’últim emperador

BERLÍN, L’ESCENA SALVATGE

Cabaret Berlin 1919-1933. Die Wilde Bühne (l’escenari salvatge) és un documental genial del 2010 produït per les televisions francesa i alemanya. El seu director, el documentalista Fabienne Rosso-Lenoir, va utilitzar per el muntatge arxius cinematogràfics, fragments de pel·lícules clàssiques alemanyes, documentals d’època restaurats, cartells publicitaris, quadres de pintors conegudíssims, fotomuntatges… Tot això per explicar-nos a través del cabaret l’Alemanya de la República de Weimer. El cabaret com una llanterna màgica on es projecten els somnis, les desil·lusions, els desitjos i les frustracions de la societat berlinesa.

Com a frustració viureu el fet que el documental és en alemany, no he trobat cap versió subtitulada. De totes maneres paga la pena de veure’l. Els reptes són diversos: 

a) Intentar seguir la contextualització: la revolució de novembre, la de gener amb l’entrada en joc dels Freikorps, els assassinats de Luxemburg i Liebknecht, la inflació…

b) Reconèixer les pel·lícules que utilitza; els quadres i l’autor…

c) En els crèdits finals trobareu que al documental hi han intervingut Marlene Dietrich, Lotte Lenya, Kurt Weil, Bertol Brecht, Walter Benjamin i George Grosz entre d’altres que coneixem, però n’hi molts per descobrir.

d) Aprendre una mica d’alemany ens aniria rebé, però pot ser més pràctic aconseguir algú que en sàpiga prou per ajudar-nos… Potser tu?

EL TERCER REICH I LA CONSTRUCCIÓ DE L’ALTRE

Coincidint amb una restrospectiva del pintor Otto Dix, la Fundación Juan March va organitzar el 2006 un cicle de conferències sobre Art Degenerat, Entartete Kunst. L’historiador Ferran Gallego va ser l’encarregat de la sessió inaugural. Intentant donar resposta al com va ser possible, ens parla de l’esforç de l’Alemanya del Tercer Reich per construir una identitat comunitària, paral·lel al procés de la construcció de l’altre, de l’enemic. Paga la pena dedicar seixanta minuts a escoltar la conferència El sonido de la furia: el nacionalsocialismo y la crisis de la cultura política alemana en el siglo XX