6. La Guerra Civil espanyola en el context internacional

SOBRE LA INTERNACIONALITZACIÓ DEL CONFLICTE

La guerra civil espanyola es fruit del context polític que vivia Europa. Sense l’ajut d’Itàlia i Alemanya, el cop d’estat no hauria anat més enllà. Sense la inhibició de les democràcies europees, la República hauria tingut alguna possibilitat. 

Us proposo que escolteu una conferència d’Ángel Viñas feta a El Colegio de México l’any 2008 Guerra Civil española e intervención extrangera Hi trobareu un estat de la qüestió, com l’accés a nous documents ha permès reforçar algunes tesis republicanes i les tesis del mateix Viñas: el funcionament normal de la República no portava cap a la guerra i  la no intervenció de les democràcies condemnà a la República a la derrota.

Blum i Eden a Ginebre, 1936. Wikipèdia

NO EREN DUES, SINÓ TRES

Enrique Moradiellos es qui trenca l’encanteri de les dues Espanyes i ens parla dels tres grans projectes comuns a la resta d’Europa: el reformista democràtic, el reaccionari autoritari i el revolucionari col·lectivitzador. Al número 50 de la revista Ayer. Revista de Historia Contemporania hi trobareu l’article de Moradiellos Ni gesta heroica, ni locura trágica on l’historiador ens fa el pas de la dicotomia a les tres espanyes del 36, també fa un repàs per la historiografia sobre la GC. Cal pensar, però que l’article és del 2003.

ENCARA CUEGEN

Malgrat que hi ha força consens entre els historiadors sobre el pes determinant de la intervenció estrangera a favor dels rebels en el desenllaç de la GC, encara cuegen versions properes a la historia de la Cruzada española. Al mateix número de la revista Ayer, hi trobareu l’article de Moradiellos La intervención extrangera en la guerra civil. Un ejercicio de crítica historiográfica  L’exercici consisteix en rebatre les tesis de Pío Moa sobre qui va intervenir primer des de fora a la GC; quines eren les motivacions; quin el pes dels ajuts (volum d’armament, efectius humans…) i, finalment, quina va ser la transcendència en el resultat d’aquests ajuts.

DE LA PERIFÈRIA, AL CENTRE D’EUROPA

Espanya,  un estat més de l’Europa perifèrica, aquell “fragmento desgajado de la cálida/  África, tan toscamente unido a la ingeniosa Europa” (Auden), durant dos anys i mig, els de la guerra civil, va ser present a la premsa del món occidental. El nombre de periodistes destacats a la península va ser importants. Paul Preston va publicar l’any 2007 el llibre Idealistas bajo las balas, que en anglès té un títol molt clarificador del testimoniatge d’aquests corresponsals We Saw Spain Die. Una manera d’acostar-nos al llibre és la lectura d’un extens article del mateix Preston publicat pel Centro Virtual Cervantes Amenazados, ametrallados e inspirados

EL TESTIMONI DE BRIGADISTES NORD-AMERICANES

Evelyn Hutchins

Els estats van ignorar la legitimitat democràtica de la República, però van ser molts els homes i les dones d’arreu del món occidental que van veure en la causa de la República, la seva causa. A partir d’aquest enllaç podreu veure un documental emès en el programa 60 Minuts de TV3 que ens presenta el testimoni de 16 dones, algunes famoses escriptores com Martha Gellhorn, Josephine Herbs o Dorothy Parker, d’altres dones anònimes que van treballar d’infermeres o conductores de camions, totes dones que s’avergonyien de l’actitud del seu govern. Cap al front. Nord-americanes a la Guerra Civil Espanyola 

Dorothy Parker

Com a testimonis escrits, agafarem un relat de la gran escriptora novaiorquesa, Dorothy Parker (1893-1967) i una reflexió de Josephine Herbs (1892-1969) sobre el que va significar per ella la Guerra Civil. Parker era columnista de The New Yorker i en aquell diari va publicar el 5 de febrer de 1938 el relat Soldados de la República. En el documental Cap al front se’n fa referència. Fixeu-vos que aquest enllaç us portarà a una pàgina web molt interessant: Foro por la Memoria.

En l’epíleg del llibre Idealistas bajo las balas, Paul Preston cita un fragment d’una carta de Josephine Herbst en la que l’autora sintetitza molt bé el significat que la Guerra Civil va tenir per a escriptors i periodistes testimonis de la lluita de la República. Herbst escriu aquesta carta l’any 1966, explicant els seus sentiments després d’haver vist el documental del cineasta francès Frederic Rossif Mourir a Madrid. Tresor amagat

5. Democràcia i dictadura

Els canvis de règim polític entre 1917 i 1939 van ser constants. Després de la Gran Guerra es produeix la liquidació dels vells règims; amb els tractats de París “s’entronitza” la democràcia parlamentària i a partir dels anys 20, sobretot a la dècada dels trenta, les democràcies són substituïdes per règims autoritaris.

EL FINAL DE LA GUERRA COM A “TRIOMF BURGÈS”

Mazower qualifica els canvis de després de la guerra com un “triomf burgès“:  “En aquel momento de “triunfo burgués” el “ancien régime” quedó finalmente derrocado; sultanes, pachás, emperadores y duques se vieron reducidos a la impotencia. Antes de la Primera Guerra Mundial sólo existían en Europa tres repúblicas. Cuando concluyó 1918, eran trece. “A los ojos de un Wilson, un Lloyd George, un Clemenceau, un Masaryk, un Benes, un Venizelos -escribió un comentarista francés-, la huida del káiser Guillermo y la partida del emperador Carlos completaban la fuga de Luís XVI… 1918 era una especie de 1792 europeo

L’emperador Carles en el front de l’est. Osterreichische Nationalbibliothek

Stefan Zweig va coincidir amb el darrer emperador d’Àustria quan aquest enfilava el camí cap a l’exili. Carles havia succeït Francesc Josep, el seu oncle, el novembre de 1916. Per Zweig aquell moment representava el final d’un món. I aquest només era el primer dels canvis! Aquí teniu un fragment del capítol “Retorn a Àustria” del llibre “El món d’ahir”. Retorn a Àustria. L’exili de l’últim emperador

BERLÍN, L’ESCENA SALVATGE

Cabaret Berlin 1919-1933. Die Wilde Bühne (l’escenari salvatge) és un documental genial del 2010 produït per les televisions francesa i alemanya. El seu director, el documentalista Fabienne Rosso-Lenoir, va utilitzar per el muntatge arxius cinematogràfics, fragments de pel·lícules clàssiques alemanyes, documentals d’època restaurats, cartells publicitaris, quadres de pintors conegudíssims, fotomuntatges… Tot això per explicar-nos a través del cabaret l’Alemanya de la República de Weimer. El cabaret com una llanterna màgica on es projecten els somnis, les desil·lusions, els desitjos i les frustracions de la societat berlinesa.

Com a frustració viureu el fet que el documental és en alemany, no he trobat cap versió subtitulada. De totes maneres paga la pena de veure’l. Els reptes són diversos: 

a) Intentar seguir la contextualització: la revolució de novembre, la de gener amb l’entrada en joc dels Freikorps, els assassinats de Luxemburg i Liebknecht, la inflació…

b) Reconèixer les pel·lícules que utilitza; els quadres i l’autor…

c) En els crèdits finals trobareu que al documental hi han intervingut Marlene Dietrich, Lotte Lenya, Kurt Weil, Bertol Brecht, Walter Benjamin i George Grosz entre d’altres que coneixem, però n’hi molts per descobrir.

d) Aprendre una mica d’alemany ens aniria rebé, però pot ser més pràctic aconseguir algú que en sàpiga prou per ajudar-nos… Potser tu?

EL TERCER REICH I LA CONSTRUCCIÓ DE L’ALTRE

Coincidint amb una restrospectiva del pintor Otto Dix, la Fundación Juan March va organitzar el 2006 un cicle de conferències sobre Art Degenerat, Entartete Kunst. L’historiador Ferran Gallego va ser l’encarregat de la sessió inaugural. Intentant donar resposta al com va ser possible, ens parla de l’esforç de l’Alemanya del Tercer Reich per construir una identitat comunitària, paral·lel al procés de la construcció de l’altre, de l’enemic. Paga la pena dedicar seixanta minuts a escoltar la conferència El sonido de la furia: el nacionalsocialismo y la crisis de la cultura política alemana en el siglo XX


4. Salut, societat i Estat

CAMPANYES NATALISTES A FRANÇA

La preocupació per la baixa natalitat a França és anterior a la Gran Guerra i molt relacionada amb els conflictes bèl·lics amb els seus veïns alemanys. Amb el convenciment que la derrota del 1871 va ser per una qüestió de nombre i amb la constatació que el 1896, per primera vegada, el nombre de morts supera el dels naixements, les campanyes natalistes prenen força. Amb la guerra prendran volada.

El blog  “Apuntes de demografia” de Julio Pérez Diaz hi dedica un parell d’articles. No us perdeu les imatges. El natalismo en Francia i El natalismo militarista en Francia a través de las postales de correos

“LES DONES DE L’EXCEDENT”

Així de directa va ser l’expressió utilitzada pels diaris anglesos quan van fer la lectura de les estadístiques de població publicades el 1921 “El problema de l’excedent: 2,000,000 que mai seran esposes”.  Aquestes dones “sobrants”  són les protagonistes del llibre de Virginia Nicholson “Ellas solas. Un mundo sin hombres tras la gran guerra”

En el blog Boomeran(g) trobareu un breu comentari i un extracte del llibre que recull el primer capítol ¿Adónde se han ido los chicos?

Us animo a escoltar aquesta entrevista del 2008 feta des de RNE a l’autora. Entre d’altres diu que el menyspreu que suposa la descripció d’aquestes dones com a “dones de l’excedent” no va ser una novetat i que era fruit de la por. Asuntos propios. Entrevista a Virginia Nicholson

MISÈRIA, DEGRADACIÓ I EUGENÈSIA

Imatge que serveix de portada de Gente del abismo a Gatopardo ediciones

 “Por primera vez en mi vida tuve miedo a la multitud. Era como el miedo al mar; las gentes miserables, una calle tras otra, eran como las olas de un océano, inmenso y maloliente, que me envolvía y amenazaba hundirme en él.”

“Si esto es lo mejor que una civilización puede hacer por los seres humanos, seamos unos salvajes desnudos y aullemos. Es mucho mejor ser gente de la jungla y del desierto, de las cavernas y de las reuniones en cuclillas alrededor del fuego, que gente de la máquina y del abismo” 

Jack London, La gente del abismo. Citat per Blom “Años de vértigo” pàgina 492.

Amb el creixement de les ciutats l’opulència i la misèria es converteixen en veïnes, però són mons paral·lels que poques vegades es creuen. El 1902 Jack London  es va proposar fer un reportatge sobre l’East End per conèixer, des de dins, les condicions de vida dels seus habitants: els habitants de l’abisme. 

La descripció és volgudament sensacionalista per la seva voluntat de denúncia, però no devia estar gaire allunyada de la realitat. Era una realitat que espantava els veïns benestants. Segons les propostes de l’eugenèsia, calia impedir tant com fos possible la seva reproducció, abans que el país quedés ofegat per les qualitats genètiques inferiors.

Tres enllaços sobre el tema:

Sobre l’autor, aquest article de La Vanguardia de Teresa Amiguet Jack London, un vagabundo muy letrado Aprofiteu l’enllaç que us ofereix precisament sobre el reportatge de London “una sórdida crónica de su estancia en los barrios bajos del East End londinense“.
El llibre Un extracte del llibre”La gente del abismo”que ofereix l’editorial Gatopardo. L’eugenèsia Article de David Bueno a l’Ara La pseudociència del “bon naixement”

3. Imperis, nacions i minories

CAIGUDA D’IMPERIS I CREACIÓ DE NOUS ESTATS

Els imperis havien començat la I Guerra Mundial convençuts que aquesta era la seva salvació, que en sortirien reforçats. Anaven errats. La guerra va fer caure tres monarquies – la Romanov, l’Habsburg i la Hohenzollern – i tres imperis. Els tractats de París van dibuixar un nou mapa d’Europa.

La novel·la d’Angel Wagenstein, El pentateuco de Isaacté com a protagonista l’Isaac Blumenfeld que durant la seva vida haurà viscut a cinc pàtries sense moure’s del mateix poble. El seu Kodoletz, a Galitzia, va pertànyer durant la vida del protagonista a l’Imperi Austrohongarès, a Polònia, a l’URSS, al III Reich i de nou a l’URSS.  Aquest fragment és el sermó que fa el rabí, Samuel Bendavid, inseparable d’Isaac, a un grup de jueus que estan esperant que els llicenciïn després de la guerra.

 «Tengo noticias para vosotros. Ya no existe Austrohungría, a ver si entendéis lo que quiere decir esto. Este otoño los maestros de escuela no podrán contar con fluidez la historia de nuestro gran imperio, sino que van a tartamudear cada vez que tengan que enseñar a los alumnos por dónde pasan exactamente las fronteras entre Hungría y Checoslovaquia, o explicarles la razón secreta o si, de hecho, ha habido razón alguna para que Eslovenia, Bosnia y Herzegovina, Croacia y Montenegro hayan pasado del puñetero imperio de los Habsburgo al de los Karageorgevich. Los maestros rusos de geografía tendrán que perder la costumbre de  hablar de Polonia como de “nuestros territorios occidentales”. En los países del Báltico van a bajar las banderas de Rusia, porque hasta los propios rusos están embrollados en largas discusiones sobre si su bandera ha de ser roja o tricolor. Los viejos profesores se estrujarán la sesera cuando les pregunten a qué Estado pertenecen el Tirol meridional, Dobrudzha, Siebenbürgen o Galitzia, o en qué país viven los moldavos o los finlandeses. La historia, cual hábil croupier, ha barajado los naipes y los ha repartido una vez más. Todo empieza de nuevo, se reinicia el juego, las apuestas se han hecho y está por ver quién tiene escondido el as en la manga, a quién le tocará un póquer de damas y a quién un triste siete. Es una ley natural: los fuertes se comen a los débiles, pero su apetito suele ser demasiado grande para su capacidad digestiva, por eso les dan diarreas y ardores que se curan con revoluciones. Estas últimas crean el caos y del caos nacen mundos nuevos; ojalá el mundo de mañana nos salga menos cagado que el de ahora. Así, hasta el próximo reparto de los naipes, o sea, hasta la próxima guerra. Ésta no va a tardar, los dientes del dragón de la revancha ya están sembrados en el fértil suelo de Europa y darán una buena cosecha, creedme. Sabbat shalom, muchachos. ¡Idos en paz a vuestras casas!».

Si et ve de gust llegir les primeres pàgines del llibre, ara ho pots fer a través d’aquest enllaç.

UN NOU MAPA D’EUROPA

En aquesta pàgina de businessinsider.com es pot veure un mapa animat sobre els canvis de fronteres després dels tractats de París.

EL GENOCIDI ARMENI

El poble armeni pertany al bressol de la humanitat. La seva història és coetània a les civilitzacions més antigues del món, l’egípcia, l’assíria, la babilònica… i com elles es veurà desplaçada per nous pobles. La seva desgràcia més gran és la seva situació geopolítica. “El destí no va poder col·locar la seva pàtria en un lloc més desventurat”; voltada per poderosos imperis afamats de terres i de poder; amb una envejable frontera natural al nord: les mars Negra i Càspia i el Caucas… el somni de qualsevol emperador. Si la seva situació geogràfica és delicada, només cal afegir que és un poble cristià, el primer del món que ho va ser de manera oficial.

El poble armeni serà envaït i destruït múltiples vegades. “Armènia s’ha convertit en la pàtria del dolor” va escriure un historiador armeni de l’Edat Mitjana. La pitjor entre les pitjors experiències, però, que els va tocar viure va ser el genocidi de 1915. (Text redactat a partir de les pàgines 53-63 del llibre de Ryszard Kapuscinski, El Imperio. Editat per Anagrama, col·lecció Compactos-Anagrama)

Us aconsello aquest article de la historiadora Eugènia Pagès publicat a La lamentable, Cent anys del genocidi armeni (1915-2015). També és molt interessant l’article de Joan B. Culla publicat a l’Ara El crim que inspirà Hitler. Fa un paral·lelisme entre l’holocaust i el genocida armeni, desmontant la tesi oficial turca de que no va haver-hi la voluntat d’aniquilar un poble.

Un altre manera d’aproximar-nos al genocidi és a partir de la memòria. Aquest enllaç us portarà a un programa de la televisió argentina Canal Metro Historias para contar dedicat a Pedro Tateosian, fill de dos supervivents de la massacre i que explica l’experiència dels seus pares.

I des de la literatura, animeu-vos a llegir Els quaranta dies del Musa Dagh. Mentre agafeu forces podeu trobar una reproducció del capítol cinquè de la primera part de la novel·la al Tast editorial que en ofereix Vilaweb. Aquest fragment recull el dialeg de la trobada entre el pator protestant Lepsius i Enver Paixà. Esgarrifós.

L’època de Franz Werfel (Adolf Hitler: «qui se’n recorda, del genocidi armeni?»)

El testimoni literari més important de la massacre i la resistència armènia va trigar divuit anys en arribar. L’any 1933 va publicar-se per primera vegada Els quaranta dies del Musa Dagh en una editorial vienesa. Tal i com resa la nota de l’autor que inicia la novel·la: «Aquesta obra es va concebre el març de l’any 1929 durant una estada a Damasc. La imatge deplorable d’uns infants pròfugs, mutilats i afamegats que treballaven en una fàbrica de catifes va ser l’estímul decisiu per desenterrar de l’oblit el destí inconcebible del poble armeni (…)». Werfel, amic de Kafka i Max Brod, admirat per Karl Kraus, va iniciar aleshores unes lectures de la seva obra arreu d’Alemanya, donant a conèixer la tragèdia i resistència armènia. La seva obra va conèixer un èxit immediat. L’any 1934 l’obra es traduïa als Estats Units, i el seu èxit esdevingué mundial. El febrer del mateix any, però, el setmanari de les SS Das Schwarze Korps va denunciar l’obra i, finalment, va ser segrestada com la resta d’obres de Werfel i tants altres escriptors jueus. De la mateixa manera, el govern turc va aconseguir, l’any 1935, que la productora Metro Goldwin Mayer tirés enrere el projecte de fer-ne una pel·lícula en la que havia de participar Clark Gable. Però va ser massa tard. El llibre ja circulava arreu del món.

L’historiador Yair Auron escriu: «els lectors d’aquesta extraordinària novel·la trobaran difícil de creure que fos escrita abans de l’Holocaust.» En efecte, Els quaranta dies de Musa Dagh actua com una esfereïdora profecia de la barbàrie que s’abatria sobre Europa i el poble jueu. Supervivents dels guetos de Varsòvia i Białystok recordaven que el llibre passava de mà en mà i era llegit amb avidesa darrere els murs. Al registre d’una de les reunions que precediren l’alçament del gueto Białystok s’hi pot llegir que Els quaranta dies… va ser utilitzat com una guia per a la resistència: «Només ens queda una cosa: organitzar la resistència col·lectiva en el gueto, a qualsevol preu, que el gueto sigui el nostre “Musa Dagh”, per així escriure un capítol orgullós de Białystok jueu i el nostre moviment en la història». En els registres de la biblioteca del gueto de Vílnius es demostra que Els quaranta dies… va ser el llibre amb més popular entre els lectors del gueto.

L’any 1938, Werfel i la seva dona Alma Mahler van fugir d’Alemanya cap a Sanary-sur-mer. L’any 1940, perseguits per la Gestapo, van creuar els Pirineus amb Heinrich Mann. Va morir l’any 1945 a Beverly Hills.

Fonts: «The Forty Days of Musa Dagh» (Wikypedia, Eng.) / «Lessons Not Learned? The Yazidis and the Armenians of Musa Dagh» (The Huffington Post, Jess Olson) / «Algú se’n recorda de l’extermini armeni»? (Ara, Manuel Forcano)”

Text copiat del blog d’Edicions 1984.

LA CATÀSTROFE

Els refugiats de l’Àsia Menor que van arribar a Lesbos fugint de Turquia el 1922. / GETTY

Ernest Hemingway va cobrir com a corresponsal la guerra entre Grècia i Turquia  pel Toronto Star. Va escriure vint articles. Entre molts altres fets, va ser testimoni de l’incendi d’Esmirna i del terror que van viure els darrers refugiats grecs en el port d’aquesta ciutat. D’aquesta experiència en va escriure un relat que trobareu a la pàgina 23 d’aquest recull publicat per la Universidad Nacional Autónoma de México En el muelle de Esmirna

2. La I GM com a acceleradora de la crisi

Fotograma The Broken Lullaby

Ernst Lubitsch ens regala la millor introducció possible al tema. Els dos primers minuts de la seva pel·lícula The Broken Lullaby (1932) són senzillament meravellosos. No es poden dir més coses en menys temps. A “La guerra (no) ha terminado” de Manuel J. Lombardo podeu llegir una crítica de l’únic drama de Lubitsch i gaudir d’uns quants fotogrames de l’inici de la pel·lícula.

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL: L’ENTERRAMENT DEL SEGLE XIX

Enzo Traverso

L’historiador italià, Enzo Traverso s’ha especialitzat en la descripció, l’anàlisi i la interpretació de les barbàries del segle passat. La I Guerra Mundial obre la porta d’Europa a aquesta barbàrie.

L’any 2002 va fer una conferència a CCCB. En trobareu un abstracte en el següent enllaç Memoria y conflicto. Las violencias del siglo XX 

COM ÉS REBUDA LA GUERRA?

L’inici de la guerra va anar acompanyat d’un atac força generalitzat de xovinisme, d’alegria, d’alliberament, fins i tot de fraternitat. Stefan Zweig, malgrat sentir aversió cap a la guerra, diu, va quedar captivat per la reacció dels seus conciutadans i ens la descriu en el seu darrer llibre El món d’ahir. Memòries d’un europeu,  “Les primeres hores de la guerra”

El mite de “l’experiència d’agost” ha estat molt difós, però recull una part de les reaccions, aquelles que afavorien la propaganda de guerra. Si es llegeix la crònica de Gaziel per La Vanguardia feta el mateix dissabte 1 d’agost de 1914, l’entuasiasme queda molt esvaït. La movilización

LA GUERRA “INDUSTRIALITZADA” JA HAVIA ESTAT PREVISTA

Abans del 14 s’havia escrit molt sobre aquella guerra que havia de venir. Llibres de ficció i estudis des del punt de vista militar. Entre aquests últims hi havia molta ficció perquè “les il·lusions sobre la guerra que s’apropava van ser compartides per tots” diu Marc Ferro. Però sempre hi ha excepcions i algunes persones que van pensar i escriure sobre la guerra havien tingut molt clar que seria “una guerra mundial de proporcions sense precedents”. Aquest és el cas del polonès  Ivan Bloch F. Engels

CONTRA LA GUERRA

Només una minoria d’europeus es va manifestar obertament contra la guerra des del començament. Entre ells, Karl Kraus a Viena, Bertrand Russell a Londres, Henri Barbusse i Romain Rolland a París, Antonio Gramsci a Turí i Rosa Luxemburg a Berlín.

Rosa Luxemburg

Rosa Luxemburg va entendre les manifestacions de l’inici de la guerra, no com un esclat de joia, sinó com una onada d’histèria col·lectiva. Podem conèixer la seva vida i trajectòria política en aquesta completíssima pàgina.

Si voleu aprofundir en els seus arguments contra la guerra podeu trobar-los en el seu assaig La crisis de la socialdemocracia alemana, conegut també com a “fulletó” Junius.

HISTÒRIA FICCIÓ O “I SI…”

Poques pel·lícules podem penjar al blog. De moment em deixa posar-vos l’enllaç amb un curt de Paolo Ameli que va guanyar l’any 2003 el premi David di Donatello i un Globus d’or. Només dura 12 minuts. Cap comentari sobre el contingut abans que la veieu Rosso fango .

Hauria canviat la història?

PARÍS, 1919

Woodrow Wilson va venir a París disposat a fer d’àrbitre. Havia presentat els seus famosos Catorze Punts al Congrés americà un any abans de la Conferència, el gener de 1918. A Europa van generar moltes esperances. L’enllaç us portarà a una entrada del blog de Sàpiens portat per Vicente Moreno “Ciències Socials en xarxa” on trobareu els 14 punts.

LA CONFERÈNCIA DE PARÍS I LA II GUERRA MUNDIAL

Margaret MacMillan en el seu llibre París, 1919 manté que fer responsables els negociadors i els acords signats a París de tots els mals dels anys vint i trenta i de l’esclat de la II GM representa donar-los més importància de la que realment van tenir. Al mateix temps aquesta deducció de “culpabilitat” significa no tenir present les decisions que es van prendre o deixar de prendre entre 1919 i 1939.

Naturalment les coses haurien estat diferents, SI Alemanya hagués patit una derrota total de debò. O SI Estats Units hagués estat tan poderós després de la primera guerra mundial com ho va ser després de la segona… i s’hagués mostrat disposada a utilitzar el seu poder. SI Gran Bretanya i França no haguessin quedat debilitades per la guerra… o si ho haguessin estat tant que Estats Units s’hagués vist obligat a intervenir. SI Àustria-Hongria no hagués desaparegut. SI els seus estats successors no s’haguessin barallat entre ells. SI la Xina no hagués estat tant dèbil. SI el Japó hagués estat més segur d’ell mateix. SI els estats haguessin acceptat una Societat de les Nacions amb poders reals. SI la devastació del món hagués estat tan gran que hagués sorgit la disponibilitat de pensar en una nova manera de dirigir les relacions internacionals. Malgrat tot, els negociadors van haver d’ocupar-se de la realitat i no del que hauria pogut ser. Es van haver de fer front a qüestions enormes i difícils. Com poden contenir-se les passions irracionals del nacionalisme o la religió abans de que provoquin danys? Com podem bandejar la guerra? Encara ens fem aquestes preguntes” (pàg 605)

(Els SIs en majúscula no són seus)

Arguments no li falten, però molts historiadors no són tan indulgents com MacMillan a l’hora de valorar els tractats de pau.

ELL TAMBÉ HI ERA…

Nguyen Ai Quoc, un estudiant vietnamita, que estava treballant al Ritz com a mosso de cuina. Us sonarà més pel nom que se’l conegué més tard, Ho Chi Minh. Com a representant dels patriotes annamites va enviar a la delegació americana de la Conferència una petició d’independència pel seu país. No van rebre cap resposta.

Trobareu una referència a aquest fet a la pàgina The Most Famous Hotels in The World, 1919: Ho Chi Minh in Paris

LA VENJANÇA DELS SERFS

Aprofitant el centenari de la revolució russa, Julián Casanova, historiador prolífic i rigorós, va escriure un llibre breu sintetitzant la complexitat d’aquells esdeveniments. Ens parla “d’un calidoscopi de revolucions” que va fer que el poder passés en menys d’un any d’una autocràcia tradicional als revolucionaris marxistes. Us aconsello la lectura completa del llibre, però si voleu abans en podeu fer un tast. L’editorial Crítica sovint posa el primer capítol dels seus llibres a disposició del públic, aquest és el cas de “La venganza de los siervos”, Una autocracia anquilosada

1. La fi del vell ordre, la crisi de la modernització

JACQUES-HENRI LARTIGUE, FOTÒGRAF DEL VERTIGEN

Aquesta fotografia presa per Lartigue durant el Grand Prix de França de l’any 1912, serveix de portada a la majoria d’edicions del llibre de Philipp Blom Años de vértigo. Segons ens explica Blom, el fotògraf va descartar la fotografia: li havia sortit moguda. Quaranta anys més tard serà exposada i el farà famós. No costa gaire trobar part del treball de Lartigue a Internet. He escollit el bloc No disparen al artista per donar una mirada en blanc i negre a aquells anys d’acceleració i, també, de repòs.

DOWNTON ABBEY, LA FI D’UNA ÈPOCA

Aquesta sèrie televisiva d’època retrata perfectament la crisi de l’aristocràcia a Anglaterra  i la repercussió d’aquests canvis en el seu entorn. Cronològicament va de 1912 a 1925 i reflexa fets com l’enfonsament del Titànic, la I Guerra Mundial, la lluita de la dona pel vot i per la incorporació en igualtat en el món del treball, la grip espanyola, la independència irlandesa, etc.

En aquesta pàgina del The New York Times fa un repàs, capítol per capítol, de totes les referències històriques autèntiques que es recullen en l’argument de la sèrie i els acompanya d’enllaços amb articles de l’època del mateix diari. “Downton Abbey” and History: A Look Back 

ELS CAMPEROLS I L’ESTAT A L’OBRA DE CARLO LEVI

Quadre de Carlo Levi

Fragment de Cristo se detuvo en Éboli de Carlo LEVI. Traducció de Carlos Manzano. Editorial Gadir, Madrid 2005

     “¿Qué tenían ellos [els camperols] que ver con el Gobierno, con el Poder, con el Estado? El Estado, fuera cual fuese, eran “los de Roma”… y “los de Roma”, ya se sabe, no quieren que nosotros vivamos como cristianos. Existen el granizo, los desprendimientos, la sequía, el paludismo y el Estado. Son males inevitables, han existido siempre y siempre existirán. Nos obligan a matar a las cabras, se nos llevan los muebles de casa y ahora nos mandarán a la guerra. ¡Paciencia!

     Para los campesinos, el Estado resultaba más lejano que el cielo y era más malvado, porque siempre estaba al otro lado. Daba igual cuáles fuesen sus fórmulas políticas, su estructura, sus programas. Los campesinos no los entendían, porque era un lenguaje diferente del suyo y no había en verdad razón alguna para que quisiesen entenderlo. La única defensa posible contra el Estado y contra la propaganda, era la resignación, la misma resignación sorda, sin esperanza de paraíso, que curvaba las espaldas bajo los males de la naturaleza.

[…]  El Estado era una forma del destino, como el viento que quemaba las cosechas y la fiebre que nos roía la sangre.”

EL SUPORT DE LA REVOLTA CONSERVADORA AL  FEIXISME

Richard Overy en el seu llibre El camino hacia la guerra, defensa que la revolta conservadora protagonitzada pels “perdedors de la modernització” va ser una font de suport massiu pels feixistes. En el cas d’Alemanya, després d’haver fracassat en l’intent de guanyar-se els treballadors de les fàbriques es van dirigir cap a la pagesia. Van elaborar un programa fet a mida per allò que aquests volien escoltar i els seus partits van ser absorbits pel moviment nacionalsocialista.

Aquí trobareu una declaració oficial del Partit nazi dirigida a grangers i agricultors. Fixeu-vos en qui carreguen les responsabilitats de tots els mals.

Crida nacionalsocialista a la pagesia alemanya

Introducció

UN SENS FI DE MOTIUS PER ODIAR-SE

François Fejtö. Historiador i periodista

La vida de Ferenc Fejtö, historiador i periodista, serveix a Richard Vinen a “Europa en fragmentos” per il·lustrar el fet que troba més sorprenent de l’Europa d’entreguerres: el sens fi de motius que van descobrir els europeus per odiar-se mútuament.

Pocs són els llibres de Fejtö traduïts al castellà i al català i tots difícils de trobar avui. El més conegut aquí va ser Historia de las democracias populares. La publicació d’aquest llibre li va suposar l’enemistat de Sartre. També han estat traduïts Réquiem por un imperio difunto, amb el subtítol de Historia de la destrucción de Austria-Hungría i Hongria 1956: Socialisme i llibertat.

En motiu de la seva mort el 2008, Lluís Foix, li dedicà un article a La Vanguardia, diari en el que Fejtö va col·laborar en els anys vuitanta i noranta: Fejtö, miserias y grandezas de la Mitteleuropa

Com a contrapunt de la “fortuna” de Fejtö, Vinen parla del també hongarès Arthur Koestler que a l’esclatar la IIGM va ser lliurat pels francesos als alemanys. Potser us interessarà llegir un article de Jesús Aller penjat en el blog Rebelión en el que fa una ressenya de les “Memorias” de Koestler editades en castellà per Lumen “Una vida en el torbellino del siglo XX” Jesús Aller .

LES AVENTURES DEL BON SOLDAT SVEJK

Per l’historiador Julian Jackson el personatge del segle vint no seria el Joseph K de Kafka, sinó el soldat Svejk, de Jaroslav Hasek. Svejk representa la capacitat de la gent per blindar-se davant la política dels estats en el segle dels totalitarismes.

 Amb motiu de la publicació de la primera traducció directa del txec al castellà de l’obra més coneguda de Hasek, Abel Grau va escriure a El País aquest article Svejk, el reverso charlatán de Kafka 

Les il·lustracions de Josef Lada van contribuir de manera absoluta a la popularitat del personatge. En aquesta pàgina de Everything Czech hi ha vàries imatges originals de Lada en blanc i negre.

ELS PROTAGONISTES DE LA HISTÒRIA DEL S XX EN EL S XXI

Oskar Schlinder ha destronat Missak Manouchian.

Oskar Schlinder

Enzo Traverso en el pròleg del seu llibre A sangre y fuego. De la guerra civil europea (1914-1945) analitza com la història, en aquest principi del s XXI, ha deixat de girar sobre els protagonistes, vencedors o vençuts, per centrar-se en les víctimes. Els combatents “han perdut la dimensió exemplar, excepte com a model negatiu. Feixistes i antifeixistes són rebutjats de la mateixa manera com a representants d’una època en la que Europa es va enfonsar en el totalitarisme (comunista o nazi). L’única gran causa de la que paga la pena ocupar-se, sembla suggerir la raó post totalitària, no és la política, sinó la humanitària. Oskar Schlinder ha destronat així a  Missak Manouchian […] 

Missak Manouchian

Si s’evoca als combatents és per recalcar que s’equivocaven, que la seva causa ja no té cap significat per els nostres contemporanis i que ara han de reconciliar-se amb els seus enemics”

Un dels exemples que utilitza per refermar les seves paraules és la desfilada del 12 d’octubre de 2004. L’article de Josep Ramoneda Poco más que un desfile hi fa referència.